Quina és la meva opció política

Dir clarament que soc independentista des de que tinc ús de raó (o no segons qui em qualifiqui). Encara recordo el meu carnet de nacionalitat catalana que em van fer a una botiga de roba situada al carrer Provença entre Lepant i Padilla, estic parlant de fa més de 30 anys… I mira que no el trobo i em faria gràcia recuperar-lo, més que res per veure’m amb cabell.

Recordo perfectament despertar-me l’11 de setembre de 1990 fent la mili, baixant 10 minuts abans de despertar-se tothom, al pati del quarter d’Osca a cantar Els Segadors amb unes ganes boges de tornar al meu país.

Tot això són petites anècdotes que m’han anat formant, per bé o per malament.

Un cop definida la meva postura política quines opcions em queden?

En principi 3, ERC, Solidaritat i Reagrupament.

Per quina votaré?

Em nego a continuar votant i confiant en ERC, com he fet des de que tinc us de raó fins les últimes eleccions, donat que ERC ha posat com a President de Catalunya el personatge més espanyolista que ha ostentat mai el major càrrec del meu país. I no tinc gens clar que no ho torni a fer si matemàticament pot fer-ho.

No votaré pas Solidaritat, que s’ha destapat clarament en les últimes setmanes com una mena de secta on el seu cap, en Laporta, és una divinitat de la que no es pot posar en dubte cap dels seus actes. Estic en contra de les divinitats i els dogmes de fe.

Em queda reagrupament, ho sigui que aquesta serà la meva opció escollida a menys que en el temps que falta per les votacions faci alguna animalada que em faci replantejar el meu vot.

Si no puc votar cap d’aquestes?

Si no puc votar cap d’aquestes tinc molt clar que el meu vot seria per CIU, és l’única opció no independentista que em confereix la suficient credibilitat per continuar mantenint aquest petit país amb una certa decència i orgull de ser catalans.

No m’agraden les religions

Mai m’han agradat les religions, això d’haver de donar per bona una cosa pel simple fet que és dogma de fe no va amb mi, a mi m’agrada creure en les coses que puc veure i comprovar.

I encara menys m’agraden les religions, les seves divinitats i els seus dogmes de fe quan s’utilitzen per atacar persones particulars o entitats socials.

Aquest dies estic veient com s’ataca el Sandro Rosell i els compromissaris que varen votar portar a judici la gestió econòmica del senyor Joan Laporta. Legalment crec que hi ha poc a discutir, l’assemblea de compromissaris és la màxima representació de la massa social i la que té la facultat de decidir en aquests assumptes.

Arran d’aquesta decisió, bona o dolenta però legalment presa, se’ls ataca verbalment sense cap tipus més de justificació que la santedat del Joan Laporta i per anar contra una divinitat ja que és dogma de fe que tot el que ha fet el Laporta ho ha fet pel bé de la institució i del país, Catalunya en aquest cas.

S’ha tractat els socis i membres de la junta de Judas, d’ignorants, de catetos, s’ha dit que millor estarien a casa seva fregant plats, etc. Uns atacs amb una virulència que feia fredor de veure. I el més penós de tot és que aquests atacs provenien d’una gent en la que creia trobar un grau de maduresa i de seny important, però que eren capaços de demostrar odi contra tot ser viu que anés en contra de la seva divinitat laportiana.

Estic parlant de jovent amb títols universitaris, de persones que es presenten a les llistes per les eleccions al Parlament de Catalunya, etc. i tot amb el simple justificant del dogma de fe.

Per sort estem parlant de mala gestió econòmica, gestió que s’hauria de poder demostrar amb factures i papers, coses tangibles i que no depenen de dogmes de fe, perquè en cas contrari el senyor Rosell i els 500 compromissaris ja estarien pensats d’un arbre per heretges.

Jo no sé si hi ha hagut mala gestió o no, no tinc ni els coneixements ni els papers per a poder-ho dir, però hi ha moltes coses de les que es diuen que no semblen gaire clares.

Espero pel bé del Barça que tot aquest assumpte acabi finalment als tribunals i algú amb coneixement de causa digui si hi ha hagut mala gestió o no, en cas de no arribar als tribunals sempre uns tindrem el dubte i els altres sempre tindran el dogma de fe.